Tot i que la tecnologia sempre ens ha estat presentada amb una suposada neutralitat, la majoria d’aparells electrònics que utilitzem quotidianament proven el contrari. Aquest tret la defineix i ens situa –als usuaris- en un estat de desconeixement i passivitat involuntaris. Encara que pugui semblar una dinàmica contemporània, el cert és que al llarg de la història hi ha hagut un altre instrument que ha actuat amb els mateixos fins: la pintura.

Aquí entren en joc els 800 cargols que formen la instal·lació Sense garantia. Extrets de diversos aparells electrònics, aquests objectes presenten la particularitat d’estar recoberts per restes de pintura. Un procediment que és dut a terme per les companyies electròniques i que consisteix a pintar alguns dels cargols que uneixen les peces dels seus aparells (DVD’s, telèfons, ordinadors, etc.). Així, si l’usuari decideix obrir el dispositiu electrònic, la pintura es desfà i queda una prova física i irreversible que allò ha estat manipulat (acció que suposa la renúncia automàtica de la garantia de devolució o reparació de la màquina).

Si al s. XIX Jacques-Louis David pintava un Napoleó que proclamava el seu poder, al s. XXI els nostres electrodomèstics estan plens de cargols interns, també pintats. La seva funció s’activa quan obrim l’aparell: evidenciar la seva manipulació. Aquest fet pot semblar banal però és crucial, ja que actua com l’indicador que ens deixa desprotegits, sense garantia: no tenim dret a qüestionar la tecnologia. El medi i el suport han canviat, s’han adaptat als nous temps convertint-se en quelcom més subtil que passa desapercebut, però que respon als mateixos fins: mantenir l’elit d’un poder exclusiu, minoritari i dominant.