Dura lex, sed lex

2020

Instalación formada por 51 platos Duralex de color ámbar y 5 ramos de guindilla, algarrobas, olivera, lavanda y espigas de maíz

190 x 200 x 30 cm

Obra seleccionada en la Biennal d’Art Contemporani Gastronòmic de Cambrils 2020

La obra formó parte de la exposición Generació [Re]. Continuïtat o canvi? realizada en el Museu Terra de la Fundación Carulla

En los años 40’ la combinación de la expresión de derecho romano dura lex, sed lex (la ley es dura, pero es la ley) y unos platos dieron pie a uno de los productos con más éxito de nuestro país: la vajilla Duralex. Mediante el juego publicitario basado en la resistencia y atemporalidad de unos objetos caracterizados por ser frágiles y costosos, la obra Dura lex, sed lex recupera el plato como símbolo de bienaventuranza para repensar, des de la contemporaneidad, el concepto de hambre en la ruralidad.

En este sentido, las plantas secas que cuelgan del techo de la instalación (guindilla, algarroba, olivera, lavanda y trigo) rememoran algunos de los recursos de la base alimentaria de nuestro país en tiempos de penurias. A pesar de que estos alimentos puedan parecernos en desuso o precarios, su estado y sus formas nos evocan una nueva manifestación del hambre: la desruralización. Debido a la falta de oportunidades y recursos en el ámbito rural, ya no queda nadie para cuidar de los campos.

Actuando como una escalera invertida, encontramos montañas de platós apilados. Con ellos se evoca la presencia y los recuerdos de una generación y un pasado que poco a poco se apaga y una juventud que, queriendo o no, se va lejos del campo. Cada vez hay menos comensales y, por lo tanto, menos platos para servir en la mesa. Así pues, delante de la ausencia, ¿quién recordara estas historias? Indudablemente, la memoria cede a favor de la ley del olvido. Una ley que, al final, también responde a la expresión que concibió y bautizo estos platos: Dura lex, sed lex.

Dura lex, sed lex

2020

Instal·lació escultòrica formada per 51 plats Duralex color ambre i 5 rams de bitxo, garrofa, olivera, lavanda i espiga de blat.

190 x 200 x 30 cm

Obra seleccionada en la Biennal d’Art Contemporani Gastronòmic de Cambrils 2020.

L’obra va formar part de l’exposició Generació [Re]. Continuïtat o canvi? realitzada en el Museu Terra de la Fundació Carulla 

Durant els anys 40′ la combinació de l’expressió de dret romà dura lex, sed lex (la llei és dura, però és la llei) i uns plats van donar peu a un dels productes més exitosos del nostre país: la vaixella Duralex. A través del joc publicitari basat en la durabilitat, resistència i atemporalitat d’uns objectes caracteritzats per ser fràgils i costosos, l’obra Dura lex, sed lex recupera el plat com a símbol de benaurança amb l’objectiu de repensar, des de la contemporaneïtat, el concepte de fam en els indrets rurals.

En aquest sentit, les plantes seques que pengen del sostre de la instal·lació (bitxo, garrofer, lavanda i blat) recorden alguns dels recursos de la base alimentària del nostre país en temps de penúries. Malgrat que aquests aliments ens semblin llunyans o precaris, el seu estat i les seves formes ens evoquen una nova manifestació de la fam: la desruralització. Degut a la falta d’oportunitats i recursos en l’àmbit rural, ja no queda ningú per vetllar els camps.

Actuant com una escala invertida, trobem muntanyes de plats. Amb ells s’evoca la presència i els records d’una generació i passat que a poc a poc s’apaga i una joventut que, volent o no, se’n va lluny del camp. Cada vegada hi ha menys comensals i, per tant, menys plats per servir a taula. Així doncs, davant l’absència, qui recordarà aquestes històries? Indubtablement, la memòria davalla a favor de la llei de l’oblit. Una llei que, al cap i a la fi, també respon a l’expressió que va concebre i batejar aquests plats: Dura lex, sed lex